locus solus #1: vuelta = ida

Les primeres trobades d’Ebrergent 2016-2017 posen de manifest que no és tan fàcil com sembla trobar un lloc/espai on reunir-nos, compartir experiències, construir un discurs en comú. Amposta, Bilbao, Estocolm, Barcelona, Zurich. Ens trobem al Centre d’Art Lo Pati, a la cafeteria de l’estació d’autobusos d’Amposta, a la xarxa per mitjà d’Skype… El dia 18 de febrer hi serem tots. On ens trobem? Més enllà de l’abstracte concepte que d’alguna manera ens uneix –les Terres de l’Ebre– volem trobar un lloc, o més d’un, on sentir-nos a casa; un lloc que parle de natros, que ens permeti sumar individualitats i crear un espai de pensament comú.

El tren dels diumenges cap a Tarragona, València, Castelló o Barcelona forma part de l’imaginari col·lectiu de la nostra generació. Aquesta mena d’emigració ens marca molt i ens vincula d’una forma molt especial amb el territori.

Decidim trobar-nos a l’estació de l’Aldea, però encara cal decidir cap on anar. Cap a Barcelona, com sempre ho hem fet? El que realment ens interessa és xerrar una estona, no volem anar enlloc. Així que decidim fer el trajecte l’Aldea-Tortosa-l’Aldea. Si sou d’aquí, no fa falta cap explicació. I si no esteu massa familiaritzats amb les Terres de l’Ebre i les seues “peculiaritats” paracolonials, aclarim que el trajecte no és d’anada i tornada, sinó que és una ruta que passa dos vegades pel mateix lloc perquè sí.

Per entendre millor quin tipus d’espai és el tren en general i quin rol juga en les nostres vides recorrem a la idea del no-lloc. L’antropòleg francès Marc Augé va encunyar el concepte no-lloc per referir-se a aquells espais urbans caracteritzats per la transitorietat, com ara els aeroports, les estacions de tren i de metro, les autopistes, les àrees de servei de les autopistes, els grans supermercats, els centres comercials… Els no-llocs són espais anodins, despersonalitzats, no aporten identitat i queden definits pel tràfec incessant de la gent que va d’un punt a un altre. Però més endavant ho va haver de re-definir:

“La veritat és que tinc un problema amb aquest concepte, en la mesura que l’he emprat en un sentit relatiu, no en un sentit absolut. Perquè, en un sentit absolut, no hi ha llocs i no-llocs. Els uns i els altres es desenvolupen en espais de consum, de comunicació i de circulació. Però el que pot ser per a algú un lloc, per a un altre pot ser un no-lloc, i viceversa. Dit això, evidentment, en el món actual es generen aquests espais de trànsit o no-llocs. Perquè del que en diem globalització és també un procés d’urbanització”.

Amb aquesta re-definició, ens preguntem si aquest tren en concret és realment un no-lloc. El tren Terres de l’Ebre – Barcelona ha suposat un espai comú per a molts de nosaltres, i tot i que no ens coneixem, compartim un imaginari, un temps, una localització geogràfica i unes problemàtiques socials. El tren dels diumenges ha estat un espai que ens ha permès establir relacions socials, i on hem fet moltes més coses que només transitar. Ens hem empoderat d’un no-lloc?

Seguim amb el nostre peculiar trajecte, ens havíem oblidat d’aquest fet. Ens estem movent, tot i que no prestem massa atenció a això. Es podria dir que anem a la deriva? Als anys 50 els situacionistes va introduir el concepte dérive, que consisteix a iniciar una caminata sense un objectiu específic –en el nostre cas, un trajecte de tren. Aquesta proposta va de la mà d’un interès per seguir les emocions i observar les situacions urbanes (o quotidianes) d’una nova forma radical.

Potser la nostra no és una deriva real, ja que sabem on acabarem, però resulta important que això ens interessi tan poc. Hem reduït a zero la lògica del viatge (i així ens ho va fer notar la revisora;). Hem pervertit la lògica productiva i d’aprofitament del temps que ens envolta i condiciona tots i cadascun dels nostres moviments i accions.

Aquesta idea de trànsit com a experiència i no com a desplaçament d’un lloc a un altre potser resumeix tota la filosofia d’aquest projecte col·lectiu que acabem d’iniciar. Qui sap on ens porta…

LOCUS SOLUS #1: RETURN = ONE WAY

The first meetings of “Ebrergent 2016-17” highlight the difficultness of something that should be as easy as finding a place for meeting, sharing experiences, building a common discourse. Amposta, Bilbao, Stockholm, Barcelona, Zurich. We meet at the Art Centre “Lo Pati”, at Amposta’s bus station cafeteria, online through Skype… The 18th of February there shall be everyone. Where do we meet? Far beyond the abstract concept that somehow ties us together – the Ebro lands – we want to find a place, or more than one, where we can feel at home; a place that talks about us, which enables us to put together individualities and build up a space for common thoughts.

Sunday’s train to Tarragona, València, Castelló or Barcelona is part of the collective imaginary of our generation. This kind of emigration marks us and links us in a very special way to the land.

We decide to meet at l’Aldea’s train station, but we still have to decide where to go. To Barcelona, as we always did? What really interests us is to be able to talk for a while, we don’t really want to go anywhere. So we decide to take the train l’Aldea-Tortosa-l’Aldea. If you are from here, you don’t need further explanation. But if you are not very familiar with the Ebro lands and its paracolonials “peculiarities”, we would like to clarify that the route is not one way and return but a train that goes twice to the same place within the same line for no reason.

For the better understanding about which kind of space is the train in general and which role does it play in our lives, we use the idea of the non-place. The French anthropologist Marc Augé created the concept of the non-place in order to refer to those urban spaces characterized by transit, like could be airports, train and metro stations, highways, service areas, big supermarkets, shopping malls… the non-places are dull, depersonalized, they don’t have identity and are defined by the non-stop coming and going of people. However, later on, he had to redefine the concept:

“The truth is that I have a problem with this concept, in the measure that I used it in a relative sense, not in an absolute one. Because, in an absolute sense, there are no places and non-places. Ones and the others are built in spaces of consume, communication and circulation. But what for someone is a place, can be a non-place for somebody else, and the other way round. So, evidently, in the nowadays world, this kind of transits or non-places are generated. Because what we call globalization is also an urbanization process.”

So, with this redefinition, we ask ourselves if this particular train is a non-place. The train Ebro lands–Barcelona has been a common space for most of us, and although we may not know each other, we have this shared imaginary, time, geographical localization and social issues. Sunday’s train has been a place that enabled us to make social relations, and a place where we did much more than just transiting. Have we conquered a non-place?

We go on with our peculiar trip, we almost forgot that. We are moving, although we don’t really pay much attention to this. Can we say we are in a derive? During the 50’s the situacionists introduced the concept dérive, which consists on starting a walk without a definite final point – in our case, a train trip. This proposal goes with an interest for following the emotions and observing the urban (or quotidian) situations from a radical new perspective.

Maybe ours is not a real derive, because we already know where we are going to end our journey, but it is important the fact that we don’t really care. We reduced to zero the logic of the trip (the inspector made us notice that). We perverted a productivist logic of time that conditionates our actions.

This idea of the transit as an experience and not as a journey from a place to another may sum up the entire philosophy of this collective project that we just started up. Who knows where does it take us to…

Leave a Comment