locus solus #5: llum, foc, destrucció (reinici)

Venim de la Sénia, on hem vist la cendra del país del moble. I arribem a Ulldecona amb l’idea d’experimentar una deriva en el seu màxim exponent. El punt de partida són les cendres de la foguera de Sant Joan (encesa el dia abans) que ens ha de portar a fer un passeig pel terme faldut. En la seua imprevisibilitat –les derives segueixen la crida del moment i no responen a cap premeditació– la nostra última deriva ens porta a divagar més per un paisatge conceptual que per un paisatge físic: el jardí ebrenc, i el seu lloc en el moment entre la destrucció i el reinici.

La idea de trànsit com a experiència i no com a desplaçament d’un lloc a un altre ens ha acompanyat durant l’últim any i ens ha permès conèixer el nostre territori des d’una perspectiva i amb una profunditat que fins ara no teníem. No sabíem on ens portava, però estàvem convençuts que ens interessava com a combinació entre filosofia i praxi. Començàvem Ebrergent’17: locus solus buscant un lloc que parle de natros. Un lloc on narrar-nos, on construir el nostre propi discurs, que ens permeti sumar individualitats i crear un espai de pensament comú: el jardí ebrenc. Un jardí fet de paisatges –humans, geogràfics–  que és un lloc físic i metafísic. És un espai, i el lloc mental que se’n desprèn. Un jardí des del qual pretenem conformar noves narratives a partir d’experiències sobre el terreny. Este és el nostre punt de partida com a grup de treball col·lectiu que tot just ara comença.

El terme “filosofia” prové del grec “philein” (amor) i “sophia” (saviesa): l’amor a la saviesa. Podríem associar millors conceptes que amor i saviesa a un jardí ben cuidat? L’Enciclopèdia Britànica encara afegeix a la definició una idea més moderna: la filosofia és l’estudi crític de la base de les veritats fonamentals del moment (… ) La filosofia és l’element central de la història intel·lectual de moltes civilitzacions del passat i del present. En aquesta descripció de la filosofia el vincle amb el món del jardí encara es fa més estret. Els jardins són també una expressió de la història cultural i intel·lectual de la humanitat.1

Als anys 50, el situacionisme plantejava la deriva com una forma d’entendre i explicar la realitat. Comprendre les emocions i el comportament dels individus a través de l’estudi de l’entorn geogràfic, de la psicogeografia. Els camps d’arròs i la terra roja, els canals i l’asfalt, les oliveres mil·lenàries, els horts d’agricultura biodinàmica, les platges de tota mena, els lligallos coberts de merda d’ovella, arquitectura modernista, ullals, barrancs, pintures rupestres, però també les extraccions de terra a la foia del Montsià, els forats deixats per les canteres, les ruines immobiliàries, trens disfuncionals… Cel rogenc, pluja o vent. Ebrergim?

1Amman, Klaus. I never promised you… a rose garden, catàleg d’exposició, 2. juliol – 22. agost 1999 (Berna: Kunsthalle Bern i Botanischen Garten der Universität Bern, 1999). pàg. 6

locus solus #5: light, fire, destruction (restart)

We come from La Sénia, where we have seen the ashes of the furniture industry. And we end up in Ulldecona with the idea of experimenting a dérive at its maximum extent. The starting point are the ashes of Saint John’s bonfire (lit the night just before) which has to take us through the municipal term. In its unpredictability –dérives follow the call of the moment, with no premeditation– our dérive takes us through a conceptual landscape more than through a physical one: the Ebro lands garden, and its position at the time for destruction and restart.

The idea of transit as an experience and not as a movement from one place to another has accompanied us during this last year. It has enabled us to know our own territory from a new perspective, with a depth that we were missing so far. We didn’t know where it would lead us to, but it was interesting for us because of its combination of philosophy and praxis. We started Ebrergent’17: locus solus looking for a place which spoke of us. A place where we could explain ourselves, where we could build our own narrative, which could enable us to add individualities and create a space of common thinking: the Ebro lands garden. A garden made of landscapes –human and geographical ones–, both a physical and a metaphysical space. A place and the mental space coming from it. A garden where we pretend to create new narratives from the experiences on the site. This is our start as a working group.

The term “philosophy” comes from the greek “philein” (love) and “sophia” (knowledge): love for knowledge. Are there better concepts others than love and knowledge to associate with a well-cared garden? The British Encyclopedia even adds another definition to a more modern idea: philosophy is the critical study of the base of fundamental truths of the moment (…) Philosophy is the central element of intellectual history of lots of civilizations from the past and the present. In this description of philosophy the link with the garden is even tighter. Gardens are also an expression of the cultural and intellectual history of humanity.1

In the 50’s, situationism proposed the dérive as a way of understanding and explaining reality. To understand emotions and the behaviour of individuals through the study of the geographical context, the so called psychogeography. Rice fields and red soil, water channels and pavement, millennial olive trees, patches of biodynamic agriculture, beaches of all kinds, trails covered with sheep shit, modernist architecture, springs, cave paintings; but also the soil extractions, the holes made by quarries, the architectural ruins of the financial crisis, dysfunctional trains… Cel rogenc, pluja o vent. Ebrergim?2

1Amman, Klaus. I never promised you… a rose garden, exhibition catalogue, 2. July – 22. August 1999 (Berna: Kunsthalle Bern i Botanischen Garten der Universität Bern, 1999). p. 6

2Meteorological Catalan saying. Literally “Red sky, rain or wind”. Shall we dance?

Leave a Comment