locus solus #4: país del moble

La casa es espléndida, una cocina maravillosa, una terraza estupenda, un salón como véis estupendo, y un dormitorio maravilloso. (…) Ei, yo no vendo nada de lo que hay. Vendo solo las paredes.

Sara Montiel

 

La Vanitas –coneguda també com a “bona mort”– és una figura al·legòrica present en la cultura europea, representada habitualment per un esquelet o calavera. Sempre associada a la idea Memento mori (recorda que moriràs) representa l’individu que enfronta la fi de forma serena, conscient de l’acabament d’una vida terrenal plena de coses superficials i caduques mentre prepara l’ànima per a la vida eterna.

Però no és fins al segle XIV, amb la fam, les guerres europees i la Pesta Negra, quan la mort es converteix en una preocupació de caràcter social, que passa a ser representada en la pintura per la imatge de la Parca mitològica i el rellotge com a símbol del pas del temps. Aquesta temàtica, recordatori quotidià de la culpa o pecat original reforçat en els encàrrecs artístics de l’església, buscava conscienciar el poble de la necessitat de seguir els preceptes religiosos per tal de no caure en el turment infinit després de la mort.

Als inicis del segle XVII, les Vanitats barroques representaven generalment –ara en forma de natura morta mitjançant calaveres, rams de flors, espelmes, diners, rellotges…– tres temes: l’esperança de la resurrecció espiritual; la insignificança del saber, del poder, de la riquesa i del plaer; i la fugacitat i fragilitat de la vida. Aquests dos últims ens interessen especialment en la següent parada del nostre passeig ebrenc: visitem la zona industrial de la Sénia, cementiri del que un dia va ser el gran projecte fabril del nostre territori, un paisatge interpel·lat a manera de gran vanitas a través del qual ens endinsem per tal de qüestionar la fi d’un model social que ens ha perseguit fins ara fa menys de deu anys. Decidim però posicionar-nos des de l’espai de la potencialitat: no entenem aquest paisatge com una derrota, sinó com espai de memòria que ens ajudi a dirigir les nostres passes cap a una forma de fer allunyada dels esquemes socials predominants, obrint escletxes cap a noves identitats no hegemòniques i rastrejant-ne la representació en la cultura popular habitual.

Durant anys la Sénia s’omplia els caps de setmana de parelles (heterosexuals) acompanyades dels seus pares que anaven a decidir en un o dos dies com seria l’espai que configuraria el seu model familiar, i per tant, tot el seu futur. Amb la caiguda de la indústria del moble, veiem com es trastoca aquesta manera d’entendre el vincle entre llar i identitat, que ha estat portada al seu màxim exponent en figures com Jackie Kennedy, qui va voler bolcar tots els seus esforços –fins arribar a un punt gairebé de bogeria– en la re-decoració de la Casa Banca, per tal de mostrar l’esplendor, ja no d’una família, sinó de tota una nació.

Un altre exemple més proper a nosaltres, tan geogràficament com culturalment, podria ser la figura de Sara Montiel. L’actriu espanyola va convertir la seva llar en un espai on el temps no passava, aturat en els anys en què ella era una icona del cinema i se la considerava una de les dones més belles de la pantalla espanyola. Tot l’esforç s’havia invertit en generar un entorn dedicat a recordar un temps en el qual ella havia decidit instal·lar-se per tal de no enfrontar-se a la fugacitat de la vida que introduíem al principi del text. Una altra figura que ens interessa especialment és Michael Jackson, ja que ens allunya d’aquesta dualitat tan fixada en un imaginari dominat per la mirada patriarcal que vincula la figura femenina amb l’interior de la llar, el fet íntim i, per tant, no polític. Per al mite del pop, casa seua va ser el seu projecte de vida, a NeverLand –País de Mai més, nom pres directament de Peter Pan– ell va poder crear tot un entorn fantasiós que li feia més suportable el pas pel món terrenal que tant el va angoixar durant tota la seva carrera.

Este recorregut per algunes de les representacions més extremes i excessives del binomi casa/identitat ens vol ajudar a anar un pas més enllà en l’anàlisi dels dispositius que ens configuren en l’àmbit identitari. Creiem necessari trobar maneres més lliures, menys normativitzades, d’instal·lar-nos en un present del què volem ser partícips.

Vídeos relacionats:

White House Tour. https://www.youtube.com/watch?v=CbFt4h3Dkkw

Sara Montiel, anunci d’Idealista. https://www.youtube.com/watch?v=3ocIBxvHFDA

locus solus #4: furniture land

The house is splendid, a marvelous kitchen, a very nice terrace, a splendid sitting room as you see, and a marvelous sleeping room. (…) Hey, I don’t sell anything that’s inside. I only sell the walls.

Sara Montiel

Vanitas -also known as “good death”- is an allegorical figure present in european culture, usually represented through a skeleton or a skull. Always linked to the idea of Memento Mori (remember that you will die), it represents the individual who faces the end in a serene way, conscious of the end of terrenal life, which is full of superficial things that will always expire, while preparing the soul for eternal life.

But it’s in the 15th century, with hunger, European wars and the Black Death, when death becomes a social concern, which is represented in painting through the mythological image of The Reaper, and the clock as a symbol of the passing of time. This topic, daily reminder of guilt and the original sin, and reinforced with the artistic commissions of the church, intended to rise awareness among the people of the need to follow religious precepts in order to avoid falling into infinite torment after death.

At the beginning of the 16th century, baroque vanitas used to represent –as still lifes made by skulls, flowers, candles, money, clocks…– three topics: the hope of spiritual resurrection; the insignificance of knowledge, power, richness and pleasure, and the fugacity and fragility of life. These last two are of special interest to us for the next stop on our walk across the territory: we visit the industrial area of La Sénia, the graveyard of what once was the great factory project of our region; a landscape we read as a great vanitas. We venture deep into it in order to reflect about the end of a social model valid until a bit less than ten years ago. But we decide to look at it as a potential space: we do not understand this landscape as a defeat, but as a space for memory, which can help us to redirect our steps towards another model, away from the dominant social schemes, opening gaps to new, non-hegemonical identities and looking for their representations in the ordinary popular culture.

For many years La Sénia was full of couples (heterosexual couples) during the weekends. Accompanied by their parents, they used to decide in one or two days how the space that would set their family model and therefore their futures, should look like. By the fall of the furniture sector is how we understand the link between home and identity; a culture which its maximum exponent can be found in figures like Jackie Kennedy. She put all her efforts –almost up to insanity– in redecorating the White House in order to show the splendor, not only of a family, but of a whole nation.

Another example of this, geographically and culturally closer to us, could be the figure of Sara Montiel. The Spanish actress turned her home into a space where time didn’t pass by, locked in the ages when she was a cinema icon and was considered one of the most beautiful woman on Spanish television. All the effort was put into creating a scenery which reminded her of the past times in order to avoid life’s fugacity, a topic we introduced earlier in this text.

Yet, another figure that interests us specially is Michael Jackson. His example is far away from this fixed duality which links the feminine figure to the idea of home and its inside, to the intimate fact (and, therefore, not political) –an imaginary controlled by the patriarchal gaze. For the pop icon, his home was a life-project, in Never Land –a name directly taken from Peter Pan’s story– he was able to create a fanciful space that made his time in the terrenal world far more supportable.

This tour through some of the most extreme and excessive representations of the binomium home/identity, helps us analyzing the dispositives that configure our identity. We think it is necessary to find more free and less normative ways to participate of the present times.

Related videos:

White House Tour. https://www.youtube.com/watch?v=CbFt4h3Dkkw

Sara Montiel, advertisement. https://www.youtube.com/watch?v=3ocIBxvHFDA

Leave a Comment