locus solus #3: som colònia

Revolución es pasar de la representación a la verdad, digamos que es tirar el caparazón con el que te adornas y mostrarte con orgullo; convertir en explícita tu fragilidad, sacar a la luz el rencor de quien se ha quedado atrás o abajo, hacer aparecer la violencia latente.¹

L’any 2003 la constructora Martinsa-Fadesa va projectar al delta de l’Ebre 2.000 habitatges, un hotel i un camp de golf amb vistes al Parc Natural en una polèmica operació urbanística denunciada pel seu impacte ambiental. El “Mirador del Ebro” –nom amb el que es féu públic el projecte– es presentava en un moment en què l’economia de l’especulació immobiliària era central arreu de l’Estat. La lògica de cremar terra per fer-ne diners s’assumia de forma quasi hegemònica.

El Mirador prenia 125 hectàrees de la finca de la Palma, un camp de presseguers al marge esquerre de l’Ebre, al terme municipal de l’Aldea. Les obres s’aturarien el 2008, però la privatització de terra ja estava feta. Este malgastament i crema de territori és l’objecte de la tercera entrega del #projectedeprojectes en el marc d’Ebrergent 2016-17: un projecte artístic construït a partir de l’exploració de llocs de les Terres de l’Ebre que ens resulten suggeridors d’alguna manera. En esta tercera ronda, un de caigut en l’oblit torna a mostrar-se per analitzar-ne orígens i la realitat d’avui.

FADESA com a cas d’estudi

El “Mirador del Ebro” és ara una imatge de decadència, una mostra d’aculturació: de la distància entre el que, s’assegurava, havia de ser aquell model de desenvolupament… i el que mai no fou. L’Ajuntament de l’Aldea, gestor dels terrenys i còmplice, ha vist des de 2008 l’aturada de les obres i el seu abandonament. Des de llavors l’urbanització ha estat objectiu de pillatge i d’intents d’ocupació, fets pels quals contractaren el servei de vigilància privat que ens impedí entrar-hi.

El 2008 Martinsa-Fadesa va anunciar fallida i concurs de creditors. L’insolvència va precipitar l’aturada de les obres, i malgrat la petició del consistori de reclamar-ne la fi ja no s’ha actuat més. Això impedeix atorgar cap llicència de primera ocupació als compradors que havien avançat el pagament, i sobretot perpetua l’imatge de terra cremada per no-res.

photo_2017-04-03_00-18-02

Golf Panoràmica i Cala Montero, o l’espill

Tanmateix: a menys de 40 quilòmetres de distància, en el proper peatge de l’AP-7 direcció sud (sortida 42), trobem, al terme de Sant Jordi, l’urbanització Panoràmica Golf i el Panoràmica Club de Golf. Per les dimensions, per les instal·lacions que ofereix i per la situació geogràfica, aquest complex turístic iniciat a finals dels anys noranta és segurament el projecte en funcionament més semblant a allò que havia de ser el “Mirador del Ebro”, en teoria, si mai s’hagués arribat a realitzar.

Alcossebre, Peníscola i Vinaròs són les tres localitats costaneres on el Grupo Cala Montero ha robat terra per malvendre-la a un model turístic de depredació immobiliària des de fa ja cinquanta anys. El projecte del Golf havia de ser la culminació d’aquest procés: una urbanització d’elit apartada de la massificació costanera que ells mateixos provoquen. Dins l’urbanització hi ha cases en propietat i d’altres que funcionen en règim d’apartaments turístics. Una gran part del projecte inicial, però, no s’ha acabat de construir; i els habitatges edificats en els últims anys no han trobat comprador.

Les urbanitzacions tancades o privades (de l’anglès gated community) solen estar vigilades i envoltades de murs, i en tenen l’accés restringit. Es considera que generen discriminació, por als suposats perills de l’exterior, segregació econòmica, privatització dels espais comunals i pèrdua dels vincles de la comunitat. A més a més, a banda del gran impacte mediambiental i visual que generen al territori, rarament reverteixen en l’economia local, tal com es prometia que faria el “Mirador del Ebro”: els entreteniments que ofereixen, com els clubs de camp o les instal·lacions esportives, solen pertànyer i estar gestionades per la mateixa empresa promotora, així com les zones comercials, restaurants, etcètera. Per norma, les urbanitzacions privades estan dissenyades per a que els seus habitants no tinguin cap necessitat de sortir o relacionar-se amb l’exterior.

En aquest cas concret, l’empresa Cala Montero és a la vegada constructora, promotora i gestora dels habitatges. En el cas de Fadesa, i segons declaracions de l’alcalde de l’Aldea a juny, si l’actual propietari (Banco Santander) decidís “posar-li l’ullet” al projecte se’n podria “rentabilitzar l’atractiu turístic”. No sabem què considera “atractiu turístic” Daniel Andreu… sí sabem que no viu a 2017.

p1000087

Violència latent

A la novel·la Crematorio, Rafael Chirbes explica la bombolla immobiliària com exemple de la fase d’acumulació original, un dels cicles econòmics que fan funcionar l’actual model capitalista. La fase d’acumulació original es dóna quan l’Estat se serveix del turisme, la globalització o l’imperialisme (depèn de l’estètica de l’època) per a redibuixar el mapa de producció i guanyar més mercat, i més barat, i poder seguir amb l’expansió.

L’actual moment econòmic pot llegir-se com a “èxit” de la Directiva de Serveis o Bolkestein que va aprovar l’Unió Europea a 2006: el turisme com a monocultiu econòmic per als països Sud d’Europa, política que exigeix una lògica de terra cremada i construcció depredadora per al proveïment de serveis i una realitat de classe treballadora qualificada i empobrida per a fer-los funcionar. D’aquí, el Procés de Bolonya.

El Procés de Bolonya és el nom popular d’un conjunt de polítiques que pretenien configurar l’anomenat Espai Europeu d’Ensenyament Superior o EEES. Des del seu primer plantejament (1999) les reformes han facilitat l’elitització de l’ensenyament superior, cada vegada més limitat a les rendes altes pel fet que s’hagin de pagar màsters per tenir l’equivalent d’una vella llicenciatura o que es doni preeminència a les beques-crèdit en comptes de les beques. Es considera també que normalitza polítiques de precarització del món laboral, i diverses agrupacions d’estudiants apunten que comporta, a més, un procés de mercantilització de les universitats.

El resultat econòmic, una majoria llicenciada que acaba la carrera endeutada però qualificada. Abocada a treballar sense poder deixar de fer-ho i sense que siguin rellevants ni l’ocupació, ni el sou, ni les condicions; només pagar el deute, ja decidit condició general de la vida per a la majoria. Avui ja és gairebé impossible viure sense contraure deutes: un crèdit per estudiar, una hipoteca, un préstec per al cotxe i, cada vegada més i més, pels serveis de salut. La xarxa de protecció social ha passat de la pretesa lògica welfare (estat del benestar) al debtfare (estat del deute). Ja no hi ha ascensor social.

Una volta la nostra subjectivitat és configurada sobre el deute, sobrevivim endeutant-nos i vivim sota el pes de la nostra responsabilitat a l’hora de pagar-los. Com en l’ètica del treball, el deute impedeix que deixem de treballar. I el deute comença com una constricció externa, però no triga a infiltrar el nostre interior: acaba per exercir un poder moral, les principals armes del qual són la responsabilitat i la culpa, que poden convertir-se ràpidament en objectes d’obsessió.

Ets responsable dels teus deutes i culpable de les dificultats que et sorgeixen durant la vida, que la llegim amb les ulleres del catolicisme i del neoliberalisme posades, incrustades als ulls des del moment de nàixer sense ni haver-ho demanat. L’endeutat es transforma en una consciència infeliç que fa de la culpa una forma de vida. A poc a poc, el treball deixa de ser una activitat potencialment plaentera o creativa, esdevé un malson per a la majoria. La persona treballadora, graduada o no, treballa per pagar deutes i anar tirant, seguir sent desposseïda de temps, anar consumint, fer tot el que cal.

En temps de mercantilització del temps, l’art no hi té lloc.

El futur no té futur.

Però de qui és culpa?

photo_2017-08-31_11-42-43

Mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa

Sempre s’intenta posar la culpa a algú, assenyalar un motor que hagi iniciat, d’alguna manera, una cadena de causa – efecte que porta a una situació que no ens complau i de la qual necessitem trobar responsable. Avui, la norma general és culpar-se a un mateix: això m’ha passat perquè m’ho he buscat o perquè alguna cosa no he fet bé –idea símptoma d’una cultura hegemònica limitada per la il·lusió del domini i lliure elecció de les decisions de les nostres vides:

Los problemas económicos son reducidos a problemas psíquicos ligados a un insuficiente dominio de si mismo y de relación con los demás. Esta filosofía de la libertad hace recaer la responsabilidad del cumplimiento de los objetivos únicamente en el individuo.²

Tanmateix, les condicions materials tenen un cert pes a l’hora de configurar les nostres vides. Producte precisament de la desregulació del mercat de treball, una altra nova subjectivitat és el precariat, fill de la pèrdua de seguretat i estabilitat laboral en molts sectors de la població que ha provocat la maximització de la competitivitat del mercat com a model de creixement i desenvolupament (també coneguts amb el nom d’enriquiment del sector privat). Migrants, joves amb qualificacions universitàries sense possibilitats de treballar en el seu ram, aturats, mares solteres, avis de jubilació retallada. Segons explica Guy Standing a The precariat. The new dangerous class³, tots tenen en comú la percepció d’haver perdut el control sobre la seua pròpia situació laboral.

Però no es tracta només del fet de tenir feines remunerades per sota del salari mínim, ni d’ocupar posicions totalment vulnerables. El precariat ha perdut la representació dels sindicats, l’accés a les compensacions estatals, les prestacions socials, l’identitat professional. El precariat ocupa llocs de treball sense cap tipus de tradició en la memòria social, sovint alienants i purament instrumentals.

Caldrà veure quina direcció pren aquest nou estrat, però és cert que per a alguns, malgrat tot, és alliberador no tenir horitzó d’estabilitat ni regles de comportament definides per l’identitat laboral. És segurament aquí on rau la potencial força del precariat com a classe o narrativa: aquest alliberament de certes pressions i normes socials podria revertir –si no ho està fent ja– en nous models socials basats no més en l’individualisme i la competició sinó ja en individualitats conscients d’ésser comunitat, en la cooperació, en la propietat col·lectiva i en la no-propietat.

photo_2017-05-10_17-26-29

Locus Solus: Som colònia

Els ebrencs no coneixem la nostra història col·lectiva. Si la tinguéssem present, sabríem que el període actual d’incertesa és producte d’una divisió administrativa que s’ha fet, al llarg de l’època contemporània, en contra dels nostres interessos amb l’objectiu de defensar polítiques alienes. Per això, la manca d’una organització política lligada a la terra ha fet possible la nostra davallada econòmica i social que, des del segle XIX fins a l’actualitat, no ha fet més que accelerar-se.4

El nom Locus Solus fa referència a la novel·la homònima del francès Raymond Roussel, una deriva del narrador i un grup d’invitats pels jardins de la seua finca solitària als afores de París on els va descobrint objectes, experiments i històries inverosímils amb personatges rocambolescos que van formant cadenes d’esdeveniments. Natros també estem fent una deriva pel jardí ebrenc, passejant per la nostra història col·lectiva a través d’objectes estranys, experiments fallits, històries per a no dormir que han configurat, i continuen configurant, la colònia de les Terres de l’Ebre.

Avui, asseguts a les portes de l’inframón, ens preguntem si podem mirar el nostre paisatge i obviar-ne les runes del capitalisme. Si hi ha cap diferència entre una central nuclear, les Casotes, FADESA, el polígon industrial de la Sénia o un monument franquista. Si és responsable que l’alcalde de l’Aldea,  en ple 2017,  faça propaganda d’un model demostrat especulació, mentida i destrucció. Si som colònia.

I cap on volem anar.

¹Revolució és el pas de la representació a la veritat, diguem-ne el fet d’arrencar-te la closca amb què t’adornes i ensenyar-te, orgullós/a; explicitar-te la fragilitat, treure a la llum la rancúnia de qui s’ha quedat enrere o avall, fer aparèixer la violència latent. 

Rafael Chirbes. Crematorio. (Barcelona: Anagrama, 2007)

²Els problemes econòmics són reduïts a problemes psíquics lligats a un domini insufiscient d’un mateix i de la capacitat de relacionar-se amb els altres. Aquesta filosofia de la llibertat que la responsabilitat del compliment dels objectius recaigui únicament en l’individu.

Enrique Javier Díez-Gutiérrez. “La educación de la nueva subjetividad neoliberal”. Revista Iberoamericana de educación vol. 68, num. 2 (2015). pàg. 166

³Guy Standing, The precariat. The new dangerous class (Londres: Bloomsbury, 2011). pàg. 9-10

Citat a: Miquel Àngel Pradilla Cardona, “Dinàmiques sociopolítiques i procés d’estandarització a les comarques de la diòcesi de Tortosa”, Caplletra 57 (2014), http://www.raco.cat/index.php/Caplletra/article/viewFile/281649/381271. (Darrera consulta 31 d’agost de 2017)

 

Bibliografia:

CHIRBES, Rafael. Crematorio. Barcelona: Anagrama, 2007.

DÍEZ-GUTIÉRREZ. “La educación de la nueva subjetividad neoliberal”. Revista Iberoamericana de educación vol. 68, num. 2 (2015)

MICHAEL, Hardt; NEGRI, Antonio. Declaration. New York: Argo-Navis, 2012.

STANDING, Guy. The precariat. The new dangerous class. London: Bloomsbury, 2011.

Revolución es pasar de la representación a la verdad, digamos que es tirar el caparazón con el que te adornas y mostrarte con orgullo; convertir en explícita tu fragilidad, sacar a la luz el rencor de quien se ha quedado atrás o abajo, hacer aparecer la violencia latente.¹

In 2003 the construction company Martinsa-Fadesa intended to build 2.000 houses, a hotel and a golf camp in the Delta de l’Ebre, facing the views of the Natural Park, in a polemic urbanistic operation which was reported due to its impact on the environment. Mirador del Ebro (literally “Viewpoint of the Ebro river”) –the name given to it– was presented in a moment in which the real estate speculation economy was central in Spain. The logic of making profit out of burnt ground was, back then, almost hegemonic.

The Mirador took 125 hectares of la Palma, a peach trees field next to the Ebro River, in l’Aldea’s municipal estate. The construction would in fact stop in 2008, but the privatization of communal ground was already done. The waste and land burning logics are the object of the third round of #projectedeprojectes, a project of projects in the framework of Ebrergent 2016-17: an artistic collaboration built up upon the exploration of places across the territory which are in some way appealing to us. In this third episode, a forsaken place comes back to life in order to be analysed, from its origins to its current reality.

photo_2017-04-03_00-18-06

FADESA as study case

Mirador del Ebro is today an image of decay and acculturation: of the distance between what that development model was supposed to breed… and what never came true. L’Aldea’s town hall, who manages the land area and is therefore an accomplice in crime, has seen, since 2008, the termination of the construction works and its subsequent abandonment. From then on, the buildings have been looted and have suffered many occupation attempts, what took Martinsa-Fadesa to hire a private security service.

In 2008 the company announced state of insolvency and went bankrupt. The insolvency speeded up the stopping of the construction works, and despite l’Aldea’s town hall’s petition to bring the project to an end, there haven’t been further actions. This makes the city council unable to give any occupation licence to the few owners who already payed for the houses and, furthermore, it perpetuates the picture of land burned for nothing.

p1000086

Golf Panoràmica and Cala Montero, or the mirror

Meanwhile: less than 40 km away from there, we find the Panoràmica Golf urbanization and the Panoràmica Golf Club. Because of its size, its facilities and geographic location, this touristic complex that begun to be built at the end of the 90’s would probably be the most similar operating project, in case that the Mirador del Ebro would have been completed.

Alcossebre, Peníscola, and Vinaròs are the coastal towns where in the last 50 years Cala Montero Group has stolen ground in order to breed touristic predation. The Golf project was supposed to be the culmination of that process: an elite residential complex far away from the coastal massification that they provoke, to a great extent. The urbanization consists on private houses, as well as tourist apartments. However, a great part of the initial project has not been completed and many of the late constructions were not sold.

Gated communities like Panoràmica Golf have usually a surveillance service, restricted access, and might even be surrounded by walls. This kind of housing estates are considered to create discrimination, to induce fear to hypothetical dangers from the outside world, to create economic segregation, privatization of the spaces of common use, as well as a loss of the community life. Furthermore, besides its huge impact on the environment and its visual effect on the landscape, they barely benefit local economies, something that was supposed to come with the Mirador del Ebro. The offered entertainment, which could be a golf camp or some other sports facilities, usually belong to the sponsor company, who is normally also in charge of the management, as well as the commercial areas, restaurants, etc. The way gated communities are designed, its inhabitants do not need to leave or have any kind of relation with the outside.

In this case, Cala Montero Group is at the same time builder, promoter and manager of the housing. In the case of the Mirador, and according to l’Aldea’s mayor declarations made last June, if the current owner (Banco Santander) would decide to have a closer look at the project, it could regain its touristic appeal and obtain new benefits. We don’t know what Daniel Andreu understands by touristic appeal… but we do know that his politics do not correspond to 2017’s reality.

p1000088

Latent violence

Crematorio, a novel by Rafael Chirbes, puts into context the real estate bubble. He explains it as an example of original accumulation of capital, one of those economic cycles that make today’s capitalist model work. Tourism, globalisation or imperialism (it depends on the epoch’s aesthetics) are then used as a tool: to redraw the map of production, to conquer a cheaper market in seek for expansion.

Today’s political momentum might be a “success” of the Services in the Internal Market Directive –also known as Bolkestein Directive– approved by the European Union in 2006: tourism as the economical monoculture in Southern Europe implies burning land and predative real estate logics (in order to make it possible, since touristic equipments are needed). The same way that a qualified impoverished working class is needed to make it work. And here is where the Bologna Process comes in.

Bologna Process is the popular name of a series of policies to settle the so-called European Higher Education Area. Those policies eased, from its very beginning (1999), to elitize higher education; which is increasingly becoming limited to the higher incomes. Many also say that it implies the normalisation of precariousness in the labour market and employment. Many students consider also that the European Higher Education Area mercantilizes universities.

As an economic result, a majority of graduated people qualified but in debt, are constrained to work and unable to ever stop doing it. Their roles or conditions being not relevant at all because what actually is important is to pay the debt, the debt being decided as the general condition of life for the majority. It is almost not possible to live without contracting debts to study, as a mortgage or car, to healthcare. Welfare passed: welcome to debtfare. There is no such thing as social mobility anymore.

Once our subjectivity is configurated by debt, we survive indebt; paying it back is our responsability. Work ethics do impede us to stop working. In terms of psichology, debt starts then as an external pressure but soon goes deeper and ends by being a moral power –the main weapons of which are responsability and guilt, which can easily transform into objects of obsession.

You are responsible for your debts and guilty for the difficulties you will find during your life; a life read by the glasses of catholicism and neoliberalism, which you wear from the moment you were born, even if you didn’t ask for it. Indebted converts into an unhappy conscience that makes of guiltiness a way of life. Step by step, labour ceases to be a potentially pleasant or creative activity, to become a nightmare for the majority. The worker, a former graduated or not, works to pay his debt and muddle through, to keep being dispossessed of time, to keep consuming, to keep doing what you have to do.

In times of mercantilization of time, art has no place.

Future has no future.

But who should we blame? Who is guilty?

photo_2017-04-03_00-18-03

Mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa

We always search for someone to put the blame on; we need to point out the engine that started the chain of cause and effect that led us to a situation we do not enjoy. We urge to find a responsible for that. The general rule nowadays is to blame oneself: this has happened to me because I sought it, or because I did something wrong – the symptom of an hegemonic culture limited by the illusion of domination and free choice of the decisions of our lives:

Los problemas económicos son reducidos a problemas psíquicos ligados a un insuficiente dominio de si mismo y de relación con los demás. Esta filosofía de la libertad hace recaer la responsabilidad del cumplimiento de los objetivos únicamente en el individuo.²

However, material conditions do have a certain importance when it comes to setting up our lives. Precisely, a product of the dysregulation of the labor market, the Precariat is another of the new subjectivities, as a result of the loss of security and labor stability in many sectors of the population. Migrants, young people with academic qualifications and no chances to work in their labour field, unemployed, single mothers, retired people with cuts on their subsidy. According what Guy Standing explains³, all of them share the perception of having lost control over their own work situation.

But this is not just about having jobs that are paid below the minimum wage, nor the normalization of having a totally vulnerable working position. Precariat workers have lost representation in labour unionism, access to state compensation, social benefits, and even their professional identities. Precarious jobs lack of social memory, and are often alienating and purely instrumental.

It will be necessary to observe the direction that this new social stratum takes, but it is true that for some, despite all, it is liberating not to have a horizon of stability, and behavior rules defined by labor identity. It is here where the potential strength of precariat as a social class or narrative resides: this release of certain social pressures and norms could reverse –if it is not already doing it– in new social models based no more on individualism and competition, but rather in conscious individualities of being part of a community, in cooperation, in collective ownership and non-property.

photo_2017-04-03_00-18-05

Locus Solus: We are colony

Els ebrencs no coneixem la nostra història col·lectiva. Si la tinguéssem present, sabríem que el període actual d’incertesa és producte d’una divisió administrativa que s’ha fet, al llarg de l’època contemporània, en contra dels nostres interessos amb l’objectiu de defensar polítiques alienes. Per això, la manca d’una organització política lligada a la terra ha fet possible la nostra davallada econòmica i social que, des del segle XIX fins a l’actualitat, no ha fet més que accelerar-se4

The name Locus Solus refers to the homonymus novel by French author Raymond Roussel, a dérive of the narrator and his guests through the gardens of his lonely mansion on the outskirts of Paris, where he shows them unbelievable objects and experiments with improbable stories and rocambolesque characters. We are also in a dérive through a particular garden, walking across our local history through unusual objects, failed experiments and horror stories that somehow have configured the Terres de l’Ebre colony.

Today, knocking at hell’s door, we wonder if we can look at the landscape and pass over the capitalism’s ruins. Or if there is any difference between a nuclear plant, les Casotes, Fadesa, la Sènia’s industrial complex or a fascist monument. We question if it is wise for the Mayor to advertise a model of development already shown to be based on speculation, lie and destruction. If we are a colony

And where do we want to go to.

¹Revolution is to pass from representation to reality, let’s say it is to throw away the shell with which you decorate yourself in order to proudly show yourself; to make your fragility explicit, to shed light on the rancor of those who were left behind or below, to bring up the latent violence.

Rafael Chirbes. Crematorio. (Barcelona: Anagrama, 2007.)

²Economic problems are reduced to psychologic problems, tied to an insufficient control of oneself and to the lack of relational skills with the others. This philosophy of freedom makes the responsability of accomplishing your own goals to fall strictly on the individual.

Enrique Javier Díez-Gutiérrez. “La educación de la nueva subjetividad neoliberal”. Revista Iberoamericana de educación vol. 68, num. 2 (2015). pàg. 166

³ Guy Standing, The precariat. The new dangerous class (London: Bloomsbury, 2011). pages 9-10

4Ebre people we don’t know our own collective history. If we had it present, we would know that the current period of uncertainty is the product of an administrative division of the territory which has been made, through the contemporary era, against our interests, with the aim of defending aliene politics. Because of this, the absence of a political organisation focusing land issues made possible our economic and social fall which, from the XIXth century until now, has nothing else but increased.

Josep Sánchez Cervelló quoted in: Miquel Àngel Pradilla Cardona, “Dinàmiques sociopolítiques i procés d’estandarització a les comarques de la diòcesi de Tortosa”, Caplletra 57 (2014), http://www.raco.cat/index.php/Caplletra/article/viewFile/281649/381271. (Consultedl August the 31st 2017)

 

Bibliography:

CHIRBES, Rafael. Crematorio. Barcelona: Anagrama, 2007.

DÍEZ-GUTIÉRREZ. “La educación de la nueva subjetividad neoliberal”. Revista Iberoamericana de educación vol. 68, num. 2 (2015)

MICHAEL, Hardt; NEGRI, Antonio. Declaration. New York: Argo-Navis, 2012.

PRADILLA, Miquel Àngel. “Dinàmiques sociopolítiques i procés d’estandarització a les comarques de la diòcesi de Tortosa”, Caplletra 57 (2014)

STANDING, Guy. The precariat. The new dangerous class. London: Bloomsbury, 2011.Standing, Guy. 2011.

Leave a Comment