locus solus #2: oco’ls forats

English version 

I vàrem fer cap a la Ràpita. Quasi bé tothom hi ha estat, allí “on la terra abraça el mar”,  ja sigui  de festa o a dinar a un restaurant; o simplement a la platja; o, directament, per ser rapitenc o rapitenca.

És el segon port pesquer més important de Catalunya (o això se sol dir) així com una important destinació turística per a gent d’arreu del territori i del món en general, per no mencionar els llagostins. No obstant, no ens fixem en això. Estem fent la nostra pròpia cartografia des llocs que, d’alguna manera, ens criden l’atenció per ser l’altra cara de la moneda; i a pesar de ser un poble idíl·lic per estiuejar-hi, la Ràpita en té molts de llocs que responen a aquesta idea d’anti-lloc ideal.

Ens endinsem en un viatge a través dels testimonis arquitectònics d’un projecte de ciutat inacabat –Carles III volia fer de la Ràpita un dels ports més importants de la Mediterrània. Com a referència portem a la butxaca el llibre de Sebastià Juan Arbó “Els homes de la terra i el mar”, un llibre de caire autobiogràfic on l’autor ens presenta la Ràpita de la seva infantesa. El més curiós de la imatge que ens planteja és el fet que, d’una banda, ens aporta una descripció acurada de tot el que es va construir a la zona. De l’altra, ens adonem que tot el que hi descriu roman gairebé en el mateix estat actualment. Parla d’edificis abandonats, d’esglaons que baixen per la vora d’un canal, de llims i de sorra. Tot ha quedat igual, en quasi cent anys que han transcorregut des de la infància de l’autor fins als nostres dies.

S’ha ignorat aquest lloc durant 100 anys? Si així és, per què? I si no, qui s’hi ha interessat? ¿N’hi ha prou, amb la museïtzació –com s’ha fet amb el “Museu del Mar”–, per reactivar aquest tipus d’espais, o fins i tot per reactivar la zona on es troben? ¿Cal reactivar la història local a qualsevol preu per construir una narrativa pròpia de la identitat cultural de cada poble? Aquestes són algunes de les qüestions que ens emportem d’excursió, a veure si les aclarim.

Vorejant el canal de navegació d’Amposta a la Ràpita trobem el testimoni clar del projecte fallit, d’una visió –la dels vaixells entrant pel port dels Alfacs, seguint fins a Amposta pel canal i desprès pujant a Saragossa– que mai va acabar de fer-se realitat. Però seguim, no ens quedem tan sols amb la idea del canal; seguim fins a una nau subterrània que descobrim, a través de l’esmentat llibre d’Arbó, que són uns antics magatzems:

«Encara les pesades comportes de la reclosa se sostenien sobre els seus vells golfos coberts de rovell; eren adossats a banda i banda contra el mur de carreus i amb la base enterrada en els llims; encara en els murs s’obrien les ranures altes per les quals podíem baixar frenant amb els braços; encara les vores de les escales semblaven descobertes fins al seu peu, i podíem lliscar-hi fins a la sorra; encara els soterranis dels vells magatzems eren quasi intactes, tancats per totes bandes i ombrívols, amb les seves obertures al damunt, com una invitació als intrèpids.»

 Els homes de la terra i el mar – Sebastià Juan Arbó. Traducció de Joan Todó Cortiella

Nosaltres som els intrèpids. El seu testimoni descriu a la perfecció el que hem vist fins al moment en el nostre caminar per la zona, que culmina en aquests magatzems abandonats. Però: ¿qui decideix què s’hi pot fer allà i què no, si s’ha de desenrunar, si és un espai d’ús públic? Tots somiem petites intervencions, cinema, música… És inevitable. L’espai té un gran potencial. Però més que a deixar volar la imaginació, gairebé ens invita a passar a l’acció.

La nostra exploració ens porta més enllà de (re)descobrir les runes de caire romàntic que queden vora el canal. De fet, intentem no perdre’ns en la nostàlgia (i quasi ho aconseguim) en la que ens fa caure l’escenari, ja que al llarg de la nostra deriva van sorgint moltes i molt diverses qüestions a tindre en compte.

Ens preguntem fins a quin punt s’ha d’intervenir un espai abandonat; si precisament l’abandonament i la seua deterioració no formen també part de la seva H/història. Però a la vegada, intuint aquesta potencialitat que amaguen, reflexionem sobre les possibilitats existents d’intervenir un espai sense abocar-lo a una excessiva institucionalització. Creiem que això passaria, entre d’altres, per la normalització dels usos efímers dels espais ja existents.

Les febres del totxo i l’arquitectura estrella han deixat terra cremada i una llarga llista de contenidors arquitectònics buits de contingut. Apostem per un procés a la inversa: un decreixement de l’inversió en la construcció d’infraestructures que doni pas a la inversió en l’aprofitament i la creació de contingut i el coneixement dels espais ja existents.

Potser el que hem de fer és passar a l’acció directament i apropiar-nos dels espais; canviar el programa d’usos, obrir-ne la gestió, fer un espai de la gent per a la gent, intentar pensar els espais de forma ecològica, és a dir, dotant de contingut aquells espais ja construïts per tal d’aprofitar la seva potencialitat.

Ens hem endinsat al cor de les tenebres, entre canyissars, en busca del temple perdut. Està condemnat a restar desaparegut ara que hi ha testimoni audiovisual de la seva existència? Sols el temps ho dirà. De moment, nosaltres seguirem vora el canal.

LOCUS SOLUS #2: BEWARE THE HOLES

And we ended up in La Ràpita. Most of the people here has been there at least once: “where the land goes into the Sea”, be it for going out, or to have lunch in a local restaurant; or just to go to the beach; or simply, because of being born there.

It’s the second most important fishing port in Catalonia (or so it’s said), as well as an important tourist destination for people across the territory and around the world. Not to mention the prawns. However, we do not look at that. We are doing our own cartography of places that, somehow, trigger our attention for being the other side of the story; and despite it being an idyllic village for summer holidays, La Ràpita has a lot of places that fit in this idea of the anti-ideal place to be.

We travel through the architectural testimonies of an unfinished city project. King Charles III wanted to turn La Ràpita into one of the most important ports in the Mediterranean Sea. We take Sebastià Juan Arbó’s book, “Los hombres de la tierra y el mar” (Men of the land and sea) as a reference, an autobiographical novel in which the author brings us to his childhood version of the town. But what is curious about the image that he builds, is the fact that, on one hand, he is giving us an accurate description of everything what was built in the area. On the other, we realize that everything he is talking about remains still the same nowadays. He writes about abandoned buildings, about some steps that go down along the side of a water channel, about silt and sand. Everything remains almost the same in the hundred years from the author’s childhood to the present day.

Has this place been ignored for a hundred years? If so, why? If not, who has been interested in it? Is the transformation of this kind of spaces into museums —as it is the case of the Museu del Mar—, enough for its reactivation, or the reactivation of the areas around them? Is it really necessary, in order to create a local identity, to reactivate the local History? This are some of the issues we take for a walk, and try to discuss about.

By the water side, along the navigation channel that connects La Ràpita and Amposta, we find the testimony of the failed project, a vision —ships sailing the Mediterranean Sea, entering the port of La Ràpita, to Amposta through the Canal, and then up the Ebro river until Zaragoza— that never had to be fully accomplished. But we keep on moving, we don’t stay just here by the channel. We go on to a subterranean hall. We discover, helped by reading the mentioned book of Sebastià Juan Arbó, that it was a warehouse:

«Even now the heavy floodgates were held by its rusty hinges; they were attached, both sides, to the wall and with the base buried into the silt; still in the walls high slots were open, through which we could slide slowing us down with our arms; still the edge of the stairs seemed to be uncovered, so we could go down to the sand; still the basements of the old warehouses were almost untouched, with its holes up in the roof, almost like an invitation to the daring ones.»

Men from the land and sea – Sebastià Juan Arbó

And we dare. His witness perfectly describes everything we have seen until now in our trip around the area, which ends up in this old warehouses. But, who decides what can or cannot be done here, if it can be rebuilt, or if it is a space for public use? We all dream of little interventions, cinema, music… we can’t help it. The space has a great potential. But rather than inviting to let our imagination run free, it incites us to move to action.

Our exploration is not just about (re)discovering the romantic-like ruins remaining next to the water channel. In fact, and we almost get it, we try not to get lost into the nostalgia that this space sparks off. A lot of other important questions arise during our wander.

We ask ourselves to what extent should an abandoned space be mediated. We also ask ourselves if its abandonment and deterioration it’s not a key point of its History/story. At the same time, because we all feel its great potential, we discuss upon the existing possibilities of using the space without throwing it to an extreme institutionalization. We believe that one of the possible solutions could evolve, among other things, around the normalization of ephemeral uses of already existing spaces.

Real estate and Arts speculation left burt land as well as a long list of architectural containers lacking totally of any kind of content. We sign up for a reversion of the process: a decrease of investment in new infrastructures, in return for investment in reutilization and cognition of pre-existing spaces, and in constant development.

Perhaps we should think less and act more, take over the spaces; change the program of uses, unlock its management, give the spaces back to people. We should try to think about spaces ecologically, that means, generate content to those spaces that already exist so we can really make the most of their potentiality.

We have gone deep down into the heart of darkness, across the reed beds, looking for the lost temple. Is it doomed to remain disappeared now that there is this audiovisual testimony of its existence? Only time will say. For the moment, we will continue down this road, along the channel.

Leave a Comment